«Quina lògica més confusa i exuberant, la de l'amor! És tan antiga que tothom la coneix i no val la pena ni parlar-ne, i ja era molt antiga en els temps de la dona de Putifar, i només sembla nova per als qui, com ella, l'experimenten per primera vegada i creuen que és una experiència única»

I ara, on ens porten? Després de veure com Josep s'atansava perillosament al primer pou de la seva vida, intuïm que aquesta atracció per les profunditats abismals l'acompanyarà per sempre. Ara, convertit en un parrac per la reprimenda dels seus germans i acollit per una caravana d'ismaelites, Josep es dirigeix al país més temut per la seva família. Lluny de sentir por per aquest món desconegut, el jove es rendirà a l'exuberància cultural del país del Faraó, i no voldrà ni sentir a parlar dels perills que l'esperen a la seva nova casa. «Vine al llit amb mi»: potser és la frase més carregada de dramatisme de tota la història de Josep, i la més injustament jutjada. L'escena ens ha arribat tan corrompuda que ni tan sols sabíem el nom de la dona que la va pronunciar, i ens hem de mossegar la llengua per no avançar res d'una de les històries d'amor més absorbents que haguem presenciat mai.